La Desembocadura del riu Gaià és una zona humida ideal per fer una excursió en família. Es tracta d’una sortida molt senzilla, sense gens de desnivell, que ressegueix el curs del riu Gaià des d’Altafulla fins a la platja de Tamarit.

De fet, per les seves característiques, també és apta per fer-la amb bicicleta, fins i tot amb cotxet de nadó, encara que cal tenir en compte que en els darrers metres es camina per la sorra de la platja.

• Punt d’inici: c/ President Companys d’Altafulla
• Distància: 3.44 km de ruta circular.
• Temps: 1h 30′ (aproximadament).
• Dificultat: Fàcil

Per començar la ruta us recomanem deixar el cotxe al carrer President Companys d’Altafulla. Just davant d’on es troba la plaça de la Portalada, comença el camí que ens conduirà fins a la platja de Tamarit. El primer tram del recorregut transcorre sobre asfalt i passa entre masos i zones d’hort ubicades just darrere del concorregut Buffet d’Altafulla.

Un cop es creua el túnel que passa per sota de la via del tren, després de caminar uns deu minuts, s’arriba a una bifurcació on es pot optar per seguir el curs del riu Gaià fins a la desembocadura per la dreta o l’esquerra, en paral·lel al càmping. La nostra recomanació és que feu l’anada per un dels laterals i la tornada per l’altre.

El sender de la dreta creua alguns camps de conreu i permet veure de lluny tot el nucli d’Altafulla, coronat pel seu castell. En canvi, el camí que ressegueix el Gaià per l’esquerra és molt més espès. En aquest es travessa un bonic bosc on és possible contemplar vegetació i fauna autòctona que es pot reconèixer gràcies als panells informatius que hi ha instal·lats. És més, des de la zona on hi ha les instal·lacions de la finca agroecològica l’Hort de la Sínia fins a la platja es poden localitzar diversos panells que formen part d’una ruta sensorial, que permet gaudir de l’entorn.

Una altra opció, si voleu allargar més la ruta, és començar la caminada des de l’estació de tren d’Altafulla recorrent gran part de la platja d’Altafulla i de la de Tamarit i tornant per un camí que va paral·lel a la via del tren.

Un cop arribeu a la platja us trobareu amb la desembocadura del riu Gaià, inclosa al Pla d’Espais d’Interès Natural, que s’endinsa a les dunes de la platja, tot i que poques vegades arriba fins al mar. És habitual trobar ànecs i altres aus per la zona, ja que es tracta d’un espai que és refugi de molta fauna i on solen descansar algunes aus migratòries.

Us recomanem que allargueu la ruta fins als peus del Castell de Tamarit, que s’aixeca majestuós sobre un promontori a la vora del mar Mediterrani. Si mireu en direcció contrària, al lluny veureu el far de Torredembarra, el més alt i l’últim que es va construir a Catalunya que encara està en servei.

El Castell de Tamarit, una fortalesa del segle XI

El Castell de Tamarit, declarat Bé d’Interès Cultural des del 1988, està documentat des del segle XI i actualment encara conserva alguns elements defensius i de residència d’èpoques passades, com la presó, les torres de mira i la seva església romànica. De fet, aquesta petita església s’utilitza habitualment per celebrar, majoritàriament, enllaços matrimonials, ja avui dia l’ús de tota la fortalesa és privat i s’hi organitzen tota mena de banquets.

Als seus orígens, el castell pertanyia al comtat de Barcelona i va ser transferit als senyors de Claramunt, que el van mantenir fins al segle XIII.

Al segle següent, moment en què es va construir la muralla ja que s’usava la construcció per vigilar la costa i evitar els atacs dels pirates, va passar a mans de l’arquebisbat de Tarragona fins al segle XIX, encara que aquest va haver de compartir el senyoriu amb la família Montserrat, just en el moment en què Carles II va concedir a Francesc de Montserrat el títol de primer marquès de Tamarit, el 1681.

El 1916, l’arquebisbe de Tarragona va vendre la construcció al magnat nord-americà Charles Deering, que va ser l’impulsor de la restauració conservant el seu estil romàntic original. L’encàrrec es va fer a Ramón Casas i Joan Ruiz, que van mantenir molts dels elements romànics i gòtics que s’havien anat afegint al castell al llarg dels segles.

La seva integritat va perillar durant la Guerra Civil, ja que una banda de la FAI va intentar cremar l’església i el retaule barroc que hi ha a dins. Per sort, la brigada anarquista va desistir del seu propòsit després que algú els alertés que Deering era el propietari, mecenes de Ramón Casas i Santiago Rusiñol, a més de fundador del Museu de Maricel Sitges.

Código ético. Libre

Este artículo está escrito en base a nuestra propia experiencia, con información veraz que queremos que te sea útil a la hora de planificar tus viajes.

Ten en cuenta que algunos enlaces de este post pueden ser de afiliación. Es decir, si realizas la compra de uno de los producto aquí mencionados siguiendo este enlace recibiremos una pequeña comisión que nos ayudará a cubrir el mantenimiento del blog. El uso de este enlace, sin embargo, no incrementará el precio final para ti.