Després del relaxant bany de la nit anterior, vam decidir arrencar el dia ben aviat per explorar l’entorn del llac Myvatn amb tranquil·litat. Un dels punts de sortida de totes les excursions per la regió és el poble de Reykjahlíd, situat al nord del llac. Nosaltres dormíem just al sud, a Skútustadir, que també és un bon punt per començar a seguir les tradicionals rutes.

El camp de lava de Dimmuborgir

Així doncs, un dels primers punts d’interès que vam trobar pel camí, en direcció a Reykjahlíd, va ser el camp de lava de Dimmuborgir, on s’hi poden veure estranys pilars i turons que es van crear fa més de 2000 anys en una de les explosions del volcà Hverfell, que es pot veure perfectament des de la zona.

Hi ha tres camins marcats que es poden seguir fàcilment a peu per contemplar aquestes curioses formacions. El més popular és el Cercle de l’Església (2,25 km), conegut com la ruta Kirkjan, que es pot fer en menys d’una hora. Sinó també es pot fer el Cercle Petit (550 m, uns deu minuts) i el Cercle Gran (800 m, 20 min).

Una segona opció, que nosaltres no vam fer per no perdre molta estona ja que per endavant tornàvem a tenir molts quilòmetres esperant-nos, és pujar al cràter del Hverfell. La pujada no és excessivament dura i les vistes valen la pena, però el vent que acostuma a bufar és bastant fort.

S’ha de calcular que es necessita una hora, com a mínim, des que es deixa el cotxe a la base del cràter fins que es completa el recorregut. Aquest cràter quasi simètric va aparèixer fa 2.500 anys per una erupció catastròfica del complex Lúdentarhíd.

Les fumaroles Hverir

Enlloc d’això vam anar cap a la zona d’Hverir, un paisatge llunar de calderes, respiradors fumejants i fumeroles calentes. L’espectacle és impressionant, ara bé, la pudor a putrefacció pot espatllar-te la visita.

El primer impacte quan surts del cotxe és dur. La meva sensació va ser que, si aquella pudor es mantenia, l’esmorzar no aguantaria gaire estona dins al meu estómac, però poc a poc t’hi acostumes (mai del tot) i val la pena apropar-te a les calderes i quedar-te bocabadat sense acabar d’entendre com tot allò pot sorgir de manera natural del terra.

Això sí, és molt important anar amb cura amb el vent perquè si canvia de direcció et pots trobar enmig d’un núvol de vapor putrefacte que irrita molt els ulls i la gola.

El cràter del volcà Viti

Just al davant de la zona d’Hverir, hi ha un desviament de la carretera 863 de només 7 quilòmetres que et porta fins a la Krafla, on hi ha una enorme una planta d’energia geotèrmica que aprofita els moviments de la regió.

Una mica més al nord, hi ha un aparcament que permet accedir al cràter del Viti (traduït com infern), que té un llac d’aigua en el seu interior. És molt fàcil i ràpid arribar-hi. A banda, des del mateix cràter es poden contemplar noves zones on el terra fumeja i fa olor a sofre.

A mig camí del desviament que et porta fins a Krafla, et trobes una dutxa exterior que està just al costat d’un rierol. És curiós apropar-s’hi i tocar l’aigua. Mai a la vida havia posat la mà en un riu d’aigua tèbia!

Cap als fiords de l’est

Un cop vist tot això, vam agafar la carretera i ens vam endinsar en el desert d’Austurland durant un parell d’hores per arribar a la regió dels fiords de l’est. Tot i que sabíem que arribaríem una mica més tard de l’hora que ells tenen costum de dinar, vam decidir anar fins a Egilsstadir (a la carretera hi ha molt poca cosa per aturar-te a menjar), un dels pobles més grans de la regió, tot i que només té 2.300 habitants.

De camí hi ha molts trams de la Ring Road que estan sense asfaltar. És curiós trobar-t’he un cartell a la carretera principal en què t’indiquen que durant 15 quilòmetres la carretera és de grava. Una situació increïble que es dóna més sovint del que un s’espera.

Així doncs, a Egilsstadir vam dinar un plat de carn i una hamburguesa en un bar restaurant anomenat Salt, un dels pocs que vam localitzar que no fos un self service de gasolinera i on encara ens donaven dinar tot i ser bastant tard (quarts de tres del migdia). El preu va ser relativament assequible per ser Islàndia, 5.500 isk (uns 36 euros), ara bé, el servei nefast.

Tingueu en compte que a la majoria de restaurants són MOLT lents servint, s’ho prenen amb moltíssima calma. Fins i tot, a l’hora de cobrar-te no tenen cap pressa perquè confien en què ningú s’aixecarà de la taula sense haver pagat. Així que preneu-vos amb calma les menjades o si teniu pressa opteu per entrar a buscar un sàndvitx en un supermercat o una hamburguesa en alguna gasolinera (tot i que tampoc està garantit que en aquest darrer lloc us serveixin amb rapidesa).

El fiord Seydisfjördur

Després de dinar, aprofitant que havia sortit el sol i que encara teníem molta tarda per endavant, vam decidir avançar un dels plans que teníem per l’endemà i arribar-nos fins al fiord Seydisfjördur. Va ser una gran decisió perquè l’endemà ens vam despertar amb una boirada i hagués estat impossible arribar fins aquest bonic poble.

Per accedir-hi has de travessar un port de muntanya espectacular, en què hi ha un llac amb icebergs i on et trobes nombrosos salts d’aigua per totes les muntanyes que envolten la carretera. Només per aquestes vistes ja val la pena fer el camí per arribar fins al poble de Seydisfjördur, però la nostra recomanació és que dediqueu una estona a passejar per aquest bonic municipi de només 700 habitants. És de pel·lícula, rodejat de muntanyes, tranquil, amb casetes de fusta… Ens hi hauríem quedat a viure amb els ulls tancats!

Suposo que també ens va enamorar tant perquè hi feia molt de sol i la temperatura era molt agradable (fins i tot ens vam asseure en una terrasseta a prendre un te i un tros de pastís), però suposo que amb neu, boira i sense llum ja deu ser una altra història…

Nit a Reydarfjördur

Des de Seydisfjördur vam anar cap a un altre fiord, Reydarfjördur, el poble on passàvem la nit. A través de Booking havíem reservat per 95 euros una habitació amb bany compartit i esmorzar inclòs al B&B Taergesen (Budargata, 4).

Reydarfjördur és un dels fiords amb menys encant, però era l’únic on havia aconseguit trobar allotjament per aquelles dates tot i reservar amb dos mesos d’antelació. El B&B no estava malament, però ens vam trobar que al poble no hi havia absolutament res obert a partir de les sis de la tarda i l’única opció que vam tenir per sopar va ser quedar-nos al mateix B&B que disposava de restaurant, l’únic del poble.

Va ser el sopar que ens va sortir més car, 9.920 isk (més de 60 euros), i no vam encertar gaire en la nostra elecció. El filet de corder estava boníssim, però se’ns va acudir demanar el corder fumat tradicional de l’illa. No vam poder menjar-nos-en ni la meitat. Tot i que el gust no és tan fort com ens esperàvem, l’aroma és insuportable. Cada vegada que ens apropàvem la forquilla a la boca teníem la sensació d’estar apropant-nos un cendrer.

Si us ve de gust tastar-lo, igual que el peix fumat, feu-ho, però tingueu en compte que es tracta d’aliments amb un gust i un aroma extremadament forts.

Codi ètic. Lliure

Aquest article està escrit en base a la nostra pròpia experiència, amb informació veraç que volem que et sigui útil a l’hora de planificar els teus viatges.

Tingues en compte que alguns enllaços d’aquest post poden ser d’afiliació. És a dir, si realitzes la compra d’un dels producte aquí esmentats seguint aquest enllaç rebrem una petita comissió que ens ajudarà a cobrir el manteniment del bloc. L’ús d’aquest enllaç, però, no incrementarà el preu final per a tu.