Aquest havia de ser un dels dies més llargs i amb més activitats del viatge, però la pluja ens va trastocar completament els plans. Durant tot el dia, exceptuant una treva de poc més d’una hora, va estar plovent a bots i barrals i no vam poder fer res del que teníem previst per l’entorn del Parc Nacional Skaftafell.

La platja dels diamants

Tot just sortir de Höfn, la primera parada havia de ser la llacuna Jökulsárlón. Sort que el dia abans ens havíem avançat a la climatologia perquè amb l’aiguat que queia hagués estat impossible gaudir gens d’un dels llocs més bonics de l’illa.

Com que a la tarda anterior no havíem vist els icebergs que baixen fins a l’anomenada platja dels diamants (a les tardes les corrents ho impedeixen i només es veu al matí quan la marea està més baixa), se’ns va acudir posar-nos els impermeables i sortir del cotxe. Al cap de 30 segons portàvem els pantalons xops i vam girar cua perquè el vent s’enduia les caputxes i ens estàvem mullant molt.

La llacuna Fjallsárlón

Així doncs, amb un desànim considerable a sobre, vam seguir la ruta per la carretera 1 i ens vam aturar una mica més enllà per contemplar, des de dins el cotxe i amb la calefacció posada, Fjallsárlón, una altra llacuna glaciar més petita i menys turística, però molt similar a la de Jökulsárlón.

Llavors vam seguir en direcció cap al centre de visites del Parc Nacional Skaftafell, des d’on surten una infinitat d’excursions per la regió. Durant el camí, pluja, pluja i més pluja, però quan ens estàvem acostant a una de les llengües de la glacera que toca més a la carretera el dia es va obrir una mica i vam poder acostar-nos-hi per veure-la des d’aprop. Tot un luxe!

El Parc Nacional Skaftafell

Un cop arribats al centre de visites del Parc Nacional Skaftafell la nostra idea era contractar una excursió d’unes tres hores per la glacera (podeu trobar més informació sobre aquestes sortides aquí), però veient que el sol no semblava tenir gaire ganes de seguir amb nosaltres vam desistir, no fos cas que a mitja excursió ens baixés la boira i ens quedéssim al mig del gel sense veure res.

A la zona ens vam trobar uns catalans que ens van comentar que havien fet la sortida el dia abans i que recomanarien a la gent que fessin la de dificultat mitjana i que dura unes quatre hores. La més bàsica són unes dues hores i mitja i entre que t’expliquen com posar-te els grampons i et fan quatre pinzellades històriques sobre la zona, només tens temps d’arribar a la part més baixa de la glacera on el gel encara és molt fosc.

La cascada Svartifoss

Vist que el temps aguantava una mica vam decidir seguir un dels senders que hi ha marcats al Parc i arribar-nos fins a la cascada Svartifoss, que està rodejada per columnes basàltiques de color negre d’origen volcànic. Arribar-hi és un passeig d’una mitja hora (fa una mica de pujada) que val molt la pena.

La idea era seguir el recorregut durant uns 40 minuts més per pujar fins un turó des d’on es veu una altra de les llengües de la glacera, però tot just després d’arribar a la cascada ens va començar a baixar la boira i a ploure de nou i vam decidir girar cua per on havíem vingut.

Ens vam quedar a dinar un parell de sopes per 4.000 isk (uns 26 euros), estàvem una mica gelats i bastant xops, al petit restaurant que hi ha al centre de visitants.

Després vam agafar la carretera i vam anar en direcció a Vík. Tot i el mal temps el camí és espectacular, el paisatge canvia molt sovint i de sobte et trobes passant pel costat del mar, enmig d’un desert o rodejat de roques plenes de líquens. Increïble!

Vík sota la pluja

En arribar a Vík l’aiguat no s’havia aturat i vam decidir deixar la visita a la platja volcànica de Reynisfjara per l’endemà (que la previsió meteorològica era més optimista). Hauríem de recular 40 quilòmetres des de la guesthouse, però si havíem fet 160 quilòmetres de més per anar a veure la llacuna Jökulsárlón amb relatiu bon temps, en podíem fer 80 més sense despentinar-nos.

Així doncs ens vam dirigir cap a la guesthouse, ubicada deu minuts més enllà de la cascada Skógafoss, on ens vam aturar de camí, però no gaire estona perquè el fred era considerable i seguia plovent. La South Iceland Guesthouse (Steinar III, 861 Hvolsvollur) és una de les més senzilles en què vam estar.

La vam reservar directament per correu electrònic i el preu va ser de 115 euros per una habitació amb bany compartit i esmorzar inclòs (un esmorzar molt i molt senzill). Aquest preu està dins del que havíem estat pagant fins ara, però en cap cas ens havíem trobat una habitació en què únicament hi havia una llitera i absolutament res més.

El problema és que trobar allotjament a la zona de Vík és molt complicat i això és l’únic que vam localitzar amb dos mesos d’antelació que complia els estàndards que buscàvem nosaltres.

Per sopar vam menjar en un petit restaurant que hi havia just a l’altra banda de la carretera (la guesthouse estava enmig del no-res), anomenat Old Cowhouse (Hvassafell, 861, Eyjafjöllum), on per 6.600 isk (uns 45 euros) vam menjar-nos dos plats de sopa i dues hamburgueses casolanes que estaven delicioses! És molt recomanable.

Codi ètic. Lliure

Aquest article està escrit en base a la nostra pròpia experiència, amb informació veraç que volem que et sigui útil a l’hora de planificar els teus viatges.

Tingues en compte que alguns enllaços d’aquest post poden ser d’afiliació. És a dir, si realitzes la compra d’un dels producte aquí esmentats seguint aquest enllaç rebrem una petita comissió que ens ajudarà a cobrir el manteniment del bloc. L’ús d’aquest enllaç, però, no incrementarà el preu final per a tu.