La nit anterior vam anar-nos-en a dormir creuant els dits perquè l’endemà la meteorologia ens donés una treva. Era el nostre penúltim dia a l’illa i teníem infinitat de coses per fer que en el cas de tornar a agafar un dia de pluges intenses haguessin quedat en no res.

Però, per sort, quan vam obrir l’ull a dos quarts de set del matí, mentre unes ovelles es menjaven les males herbes de sota la finestra de la nostra habitació, vam descobrir que un sol esplèndid havia decidit acompanyar-nos aquell dia!

Imagineu-vos la nostra alegria! De fet, va ser tanta que no ens vam poder tornar a adormir de l’emoció i això que aquell dia no començaven a servir l’esmorzar fins a dos quarts de nou! Així que, tot just esmorzats vam agafar la carretera i vam recular gairebé 50 quilòmetres per tornar a apropar-nos a Vík, per baixar fins a la platja volcànica de Reynisfjara.

La platja volcànica de Reynisfjara

Les estranyes columnes de basalt que flanquegen la platja d’arena negra fan que tinguis la sensació d’estar en un altre planeta. A més, la platja és un dels punts de l’illa on els frarets es deixen veure des de més a prop, així que prepareu-vos per riure molt veient-los aterrar, jugar entre ells i enlairar-se com si tinguessin moltíssima pressa!

Si aneu a la zona amb temps podeu aprofitar per anar també fins a veure d’a prop els pinacles marins de Reynisdrangur (l’accés en aquesta zona de la platja està just a l’interior del poble de Vík) o fins a l’arc de roca Dyrhólaey (l’accés es troba a uns 10 quilòmetres a l’oest de Vík), on també hi acostuma a haver molts frarets.

Sinó teniu molt de temps, com era el nostre cas, la recomanació és que us apropeu fins a Reynisfjara des d’on també es poden veure els pinacles (la llegenda diu que són uns trols que es van quedar petrificats en veure el sol) i la roca de Dyrhólaey.

La cascada Skógafoss

Un cop vista la platja vam tornar cap a la zona d’Skogar, on havíem passat la nit, i aprofitant que feia sol vam voler tornar a apropar-nos a la cascada Skógafoss, de 25 metres d’amplada i 60 de salt d’aigua.

Aquest cop, però, hi havia molta més gent que la tarda anterior i de la manera que bufava el vent era impossible apropar-s’hi sense acabar xop. La tarda anterior ens havíem pogut posar gairebé a sota del salt d’aigua sense pràcticament esquitxar-nos, però aquest cop, vam acabar ben negats només intentant-ho sense èxit.

Després d’una bona estona badant a la platja de Reynisfjara i de tornar a contemplar la gran Skógarfoss, vam seguir la ruta cap a l’oest per complir amb el pla que ens havíem marcat per aquell dia des d’un bon principi.

La cascada Seljalandsfoss

La següent parada, a uns 20 quilòmetres d’Skógarfoss, era la cascada Seljalandsfoss, amb una caiguda de 60 metres. La cascada en sí no és res de l’altre món i menys tenint en compte totes les que ja havíem vist, però val la pena anar-hi perquè hi ha un petit sender que permet caminar per darrere el salt de l’aigua.

Això sí, no és recomanable passa-hi sense impermeable i s’ha d’anar amb cura de no relliscar perquè l’entorn acostuma a estar sempre molt mullat.

El Cercle Daurat

Va ser llavors quan vam fer la tirada de cotxe més llarga del dia, uns 120 quilòmetres, per arribar fins a la zona del Cercle Daurat on és imprescindible anar a veure la cascada Gullfoss, Geysir i el Parc Nacional de Pingvellir.

Nosaltres ho vam fer tot per aquest ordre, tot i que Gullfoss i Geysir es poden intercanviar perfectament perquè els desviaments que arriben a cada punt fan cap al mateix encreuament, com si d’una V es tractés.

Així doncs, la primera parada va ser Gullfoss, la cascada més famosa de l’illa. Té una caiguda de 32 metres que crea una paret de rosada abans de desaparèixer per un estret barranc amb un soroll ensordidor. Si hi ha boira el segon nivell pot quedar tapat i fer perdre molta espectacularitat a la cascada.

Heu de tenir en compte que és la més famosa perquè també acostuma a ser la més concorreguda perquè està molt a prop de Reykjavik i hi fan cap moltes excursions organitzades.

Des d’allí vam seguir cap a Geysir, on hi ha els guèisers més grans de l’illa. El Gran Geysir no erupciona gaire sovint perquè durant la dècada del 1950 uns turistes van llençar-hi pedres per fer-lo sortir i el van bloquejar. Tot i que els terratrèmols de principis del mil·lenni van millorar una mica la situació, no ha tornat mai a l’alçada original i ara únicament erupciona de manera regular en períodes de molta activitat sísmica.

Tot i això, el gran atractiu és l’Strokkur, el guèiser més fiable del món i que està just al seu costat. Acostuma a sortir cada set o vuit minuts i pot arribar fins a uns 30 metres d’alçada. És important no posar-se en la direcció del vent si un no vol acabar xop de dalt a baix.

A la zona també s’hi poden trobar acolorides deus i pous d’on l’aigua sorgeix a uns 100ºC.

Tant a les proximitats de la cascada Gullfoss com a Geysir hi ha centres de visitants amb botigues de souvenirs i restaurant. Nosaltres vam aprofitar per dinar al de Geysir. Sabíem que no seria barat, però tenint en compte els preus que havíem estat pagant fins llavors tampoc el compte tampoc ens va semblar tan desorbitat.

Per una sopa, una amanida, un sandvitx, una hamburguesa i un refresc vam pagar 5.800 isk (uns 38 euros). Això sí, el preu dels souvenirs en aquests llocs sí que era el foc, així que si voleu comprar algun record espereu-vos a fer-ho a Reykjavik on trobareu el mateix i a millor preu.

La darrere parada del Cercle Daurat era al Parc Nacional de Pingvellir, Patrimoni Mundial de la Unesco. Us asseguro que no heu vist mai un paisatge tan verd i tan blau i tan preciós.

La plana Pingvellir està ubicada al límit d’una placa tectònica que fa que anualment Europa i Nord Amèrica se separin entre 1 i 18 mm. A la zona hi ha unes enormes fractures, la més espectaculars de les quals és la falla Almannagjá, que pots travessar-la pel mig. El riu Öxará talla la falla i acaba en uns boniques cascades, sent Öxarárfoss la més espectacular.

A l’esquerra del camí, a mesura que es baixa cap a Almannagjá, hi ha les restes d’alguns búdir, uns petits refugis que ara funcionen com a botigues.

Finalment s’arriba al llac Pingvallavtn, que amb 84km2 és el més gran d’Islàndia. Us asseguro que quan vam baixar del cotxe estàvem molt cansats, però l’entorn és tan increïble que hi vam estar passejant gairebé dues hores que ens van passar volant.

Si arribeu al parc des de la zona de Gullfoss o de Geysir us trobareu diferents aparcaments on deixar el cotxe i caminar directament per la plana. Ara bé, si ho preferiu podeu continuar uns quilòmetres més enllà, com si anéssiu en direcció Reykjavik, per trobar-vos un centre multimèdia des d’on es pot contemplar tota la vall i el llac.

Un cop acabada la passejada vam seguir la carretera 36 durant uns quants quilòmetres per anar a trobar la Ring Road que ens va acabar portant fins a Reykjavik, on passàvem la nostra última nit.

Com que aquest article ja m’ha quedat prou llarg, deixo els detalls del vespre i del matí a Reykjavik pel següent article. No és que la ciutat doni per gaire, però té alguns indrets prou interessants. Així doncs, continuarà aquí… 

Codi ètic. Lliure

Aquest article està escrit en base a la nostra pròpia experiència, amb informació veraç que volem que et sigui útil a l’hora de planificar els teus viatges.

Tingues en compte que alguns enllaços d’aquest post poden ser d’afiliació. És a dir, si realitzes la compra d’un dels producte aquí esmentats seguint aquest enllaç rebrem una petita comissió que ens ajudarà a cobrir el manteniment del bloc. L’ús d’aquest enllaç, però, no incrementarà el preu final per a tu.